dimarts, 23 de febrer del 2010

ESTADES A SORT 2010





L'any passat es varen fer per primer cop unes estades de l'escola de piragüisme del Sícoris a Sort. Sembla que els nens varen aprendre molt i s'ho van passar la mar de be per la qual cosa us animem - encara que ja sabem que no cal - a que us apunteu novament a les estades que si no hi han canvis es faran de l'11 al 18 de juliol d'aquest any. Afegim unes fotografies per "fer boca".

diumenge, 21 de febrer del 2010

OBJECTIU CAMP. ESP. DESCENS


Aquesta temporada volem fer per primera vegada a la história del club , el fet de formar un equip de dames i un de canoes homes per competir en alguna de les proves del Campionat de Espanya de Descens, no será fácil pero tampoc imposible.
Aquet cap de setmana hem començat els entrenaments a Camarasa.
Algun dels canoistes a constatat que el aigua estave molt molt freda.

COMPETICIONS


Les properes competicions més importans

Zaragoza dia 28 de Febrer Campionat de Fondo d´Aragón representarant al Sicoris Club els seguens palistes :
A.Martinez, A.Sanz, A.Huguet, X.Lacambra, Julia Huguet, Héctor Craviotto, Quim Freixes

Castelldefels dia 6 de Març Campionat de Catalunya de Fondo participarant CADETS,JUNIORS,
SENIORS I VETERANOS.

Banyoles dia 13 de Març 1º competició del programa 2016 de pista participarant BENJAMINS
ALEVINS, INFANTILS.

HISTÒRIA DEL PIRAGÜISME


L'esport de la piragua abasta dues modalitats concretes amb orígens remots i dispars: la canoa i el caiac.

El testimoniatge més antic que existeix representa una canoa i una pala de plata, de més de sis mil anys d'antiguitat, descoberta per l'arqueòleg anglès Sir Leonard Woolley en la tomba d'un rei Sumeri, en Ur, a les ribes de l'Eúfrates, perquè realitzés el seu viatge pel riu del més enllà, aquest motiu es repetirà al llarg de la història de la humanitat, en altres civilitzacions.

Posteriorment, es coneixen representacions egípcies d'embarcacions mogudes amb pales.

En la península de Yucatán, en Chichen Itzá, apareix una altra representaci6n de canoes en un mural de mil cent cinquanta anys a. C., i en les ruïnes de Tikal, en el cor de Guatemala, es troben 700 anys a. de C. ossos amb gravats que representen canoes.

La canoa té el seu posterior desenvolupament en una embarcació de transport, oberta, utilitzada pels pobles canadencs per cobrir grans distàncies amb les seves mercaderies o per portar el correu, aprofitant en alguns casos la bondat de les aigües i en uns altres superant l'agressivitat de ràpids i corrents.

En els seus orígens aquest tipus d'embarcacions es construïen a força de troncs de fusta o pells d'animals, prèviament tractades. Avui dia, les més nobles fustes treballades convenientment, han portat a la construcció d'unes embarcacions extremadament lleugeres i, més recentment, la fibra de carboni ha afegit una resistència superior a aquelles embarcacions extremadament lleugeres.

En aquest tipus d'embarcació el palista s'impulsa amb una pala d'una sola fulla, es recolza sobre un o els dos genolls i no té una altra forma de governar l'embarcació que la pròpia pala, mitjançant una tècnica que es denomina repaleig. Aquesta embarcació pot estar tripulada per una, dues o quatre persones, la qual cosa dóna origen al que tècnicament es coneix al món de la competició com C-1, C-2 o C-4.

En el cas de la canoa individual o C-1, amb 16 kg. de pes, la longitud màxima que autoritza el reglament de competicions és de 5,20 m.

La canoa de dos tripulants o C-2 pot arribar a mesurar 6,50 m. i el seu pes no pot ser inferior als 20 kg.

Dins de la canoa l'embarcació més gran és la de quatre tripulants, que té una longitud màxima autoritzada de 9 m. i un pes no inferior a 30 kg.

L'altra gran modalitat és el caiac,que descendeix del qayaq embarcació d'origen esquimal que vol dir bot d'homes , construït amb ossos i pells d'animals, pràcticament cobertes en de la seva totalitat i la màxima sofisticació de la qual s'aconsegueix a Groenlàndia. Fonamentalment utilitzat per caçar i pescar, i en el qual el tripulant va assegut, avança amb una pala de doble fulla i dirigeix el rumb de l'embarcació amb un timó que maneja amb els peus. El nombre de tripulants pot ser d'un, dos o quatre, la qual cosa portat a la competició dóna origen al K-1, K-2 o K-4.

Modernament l'advocat escocès John Mc. Gregor va ser el primer a construir un caiac seguint les normes esquimals. Podria ser considerat com el pare del caiac modern, el primer travessia.

Mc. Gregor va néixer el 24 de gener de 1825, i era fill d'un general escocès anomenat Duncan Mac Gregor. Va viure en la seva joventut a Halifax, Nova Escòcia, i es va graduar com a advocat a la Universitat de la Trinitat, a Cambridge, el 1847, encara que va exercir durant molt poc temps, dedicant-se als viatges i a la filantropia. El 1849, molt abans d'iniciar la seva experiència en el caiac, va realitzar un viatge de nou mesos el Llevant i Egipte, que va descriure en el llibre "tres dies a l'est" (1850). El 1851 va viatjar per Rússia, Tunísia i Algèria i el 1858 ho va fer pels Estats Units i Canadà, on va tenir oportunitat de navegar per rius canadencs, en canoes dels indígenes del lloc. Aquest últim viatge el va relatar al llibre "els nostres germans i cosins, un viatge per Canadà" (1859).

Amb aquests antecedents, el 1865 va construir un bot tractant de copiar l'estructura dels caiacs esquimals, que havia vist en els seus viatges per Alaska i Kamtxatka. L'embarcació, encarregada a un constructor de Lambeth, i a la qual va anomenar Rob Roy, en honor al líder d'un clan escocès, va ser construïda en fusta de roure amb una coberta de cedre, i mitja 4,57 m. de longitud i 76 cm. d'ample i pesava aproximadament 30 kg. La boca del cockpit, ubicada a la part central del bot, era rodona, i es cobria amb primitiu cubrecockpit fabricat amb tela de goma. Un petit pal podia ser adossat a l'embarcació i es impulsava amb una pala de fusta de doble cullera que feia 2,13 m.

Mc. Gregor, va realitzar diversos viatges en caiac, que va ser plasmant en successius llibres. "Mil milles amb la canoa Rob Roy" (1866), en el que va descriure les seves viatge de mil milles per rius i llacs europeus. A través d'Holanda, Alemanya, Suïssa, i França, va navegar pels rius, Sambre, Rhin, Main, Danubi, Marne, Sena, i diversos llacs de Suïssa, alternant trams per terra, en els que transportava el pot per ferrocarril o algun carro llogat. La seva travessia va culminar a París.

A partir del succés obtingut pel seu primer llibre, mil milles .., es va popularitzar l'esport del piragüisme, primer entre els joves de Londres i després es va estendre a altres llocs d'Europa i Amèrica.

El 25 juny 1866 Mac Gregor, funda el "Canoe Club, primer club de canotatge del món, per tal de promoure aquest esport. El mateix Mac Gregor seria el seu primer capità i el Príncep Eduard de Gal.les, (qui més tard seria el rei Eduard VII), el primer Comodoro. En menys d'un any el club ja tenia 100 membres, cadascun amb un bot i en poc temps la xifra va arribar a més de sis-cents associats a diferents llocs d'Europa.

La primera regata organitzada pel "Club de la canoa", es va córrer el 27 d'abril de 1867, en aigües del riu Tàmesi, amb una distància d'una milla, en què van participar 15 embarcacions. Aquest mateix any, al mes de desembre, es corre una altra regata, aquesta vegada amb una distància de 12 milles (19,2 km.), En la qual participen 6 competidors.

El 1873, la Reina Victòria va instituir la categoria "real", al club ia partir d'allí va passar a anomenar-se "Royal Canoe Club".

Un any després el club va començar a organitzar una regata anual en què competien embarcacions impulsades a rem i a vela.

El "Royal Canoe Club" sobreviu al seu fundador, fins al dia d'avui. Mc Gregor mor el 16 de juliol de 1892, poc després de concloure amb les notes de revisió de l'edició número 19 del seu llibre "mil milles a la canoa Rob Roy".

Igual que en el cas anterior de la canoa aquestes embarcacions, bé siguin en fusta o en les fibres que es vénen utilitzant avui dia, tenen un denominador comú, definitiu a l'hora de competir, que estreba en el pes mínim que autoritza el reglament. Per a un K-1, embarcació que arriba als 5,20 m. de longitud, amb un pes mínim de 12 kg.

L'embarcació doble pot mesurar 6,50 m., autoritzant-se un pes que ha de superar els 18kg.

Finalment, l'embarcació de quatre tripulants resulta la més llarga de totes, amb les seves 11 m. de longitud,i 30 kg. de pes.

Quan l'escenari resulta més agressiu per la força de l'aigua, els accidents naturals del riu o els salts i ràpids, s'utilitzen embarcacions construïdes amb materials molt més resistents, concordants amb les necessitats de cada moment.

La pala constitueix l'únic element d'impulsió autoritzat, sense que existeixi limitació quant al seu pes o mesures.

Actualment, existeixen sofisticats dissenys que s'utilitzen en funció de les característiques de cada prova i del propi piragüista. No obstant això, són qualitats molt generalitzades la lleugeresa i resistència dels materials emprats.

Alguna cosa que no hem d'oblidar és que Piragüisme i Rem són dos esports diferents que, si en el seu moment van estar agrupats en una sola federació, ho va anar només en virtut d'un denominador comú: s'avança sobre l'aigua sense més propulsió que la que l'home pot imprimir a l'embarcació. Però hi ha dos aspectes que els diferencia entre si: en la piragua el palista navega d'enfront del sentit de la marxa, mentre que en rem, l'atleta avança d'esquena.

Una altra gran diferència és la manera d'impulsar l'embarcació, en Piragüisme la pala no es recolza en la piragua, en rem, en canvi, si hi ha un punt de suport sobre l'embarcació( per això no podem dir remar si no palejar).

Establertes aquests aclariments, el primer inconvenient que ha de vèncer un piragüista és l'equilibri, superat aquest, s'iniciarà en la mecànica d'una palada que deu, amb l'estalvi major d'energia, transmetre la màxima força a l'embarcació, afavorint el seu millor lliscament en l'aigua i aprofitant vents i corrents.

No es concep un palista que no domini perfectament la natació, fins a l'extrem de resultar obligatori per poder federar-se i practicar.

En tractar-se d'un esport que es desenvolupa en un mitjà que no és el natural de l'home, cal extremar les mesures de seguretat,per evitar que aquest bell esport pugui convertir-se en un seriós perill.

En el cas de palistes excessivament joves mai han de sortir a l'aigua si no és en companyia d'uns altres més adobats per l'edat i avesats en la pràctica del Piragüisme, de manera que puguin prestar qualsevol tipus d'auxili en un cas d'emergència.

En cas de dificultats afegides han d'anar proveïts d'armilles salvavides i no oblidar en cap cas que l'embarcació compleixi les condicions de flotabilitat obligades.

La preparació d'un piragüista resulta molt complexa, però al mateix temps atractiva, ja que suposa la conjugació d'una sèrie de valors psíquics, físics i tècnics, que han de desenvolupar-se de forma harmònica per convertir al neòfit en un palista expert.

La federació Catalana de Piragüisme va començar a funcionar, com a delegació, l'any 1954 a Lleida.Actualment la federació compta amb una mitjana de 20 clubs anuals distribuïts per tot el territori català i les disciplines estan anomenades en funció de les característiques del medi aquàtic: Aigües Tranquil·les, Aigües Braves, Caiac Polo i Caiac de Mar.

La Federació Espanyola de Piragüisme es va constituir en 1959, recolzada per 12 clubs del territori nacional que van sol·licitar la seva creació a la Delegació Nacional d'Educació Física i Esports, desvinculant-se d'aquesta manera de la Federació Espanyola de Rem.
És funció de la Real Federació Espanyola ordenar i dirigir l'activitat nacional del piragüisme espanyol, en les especialitats d'Aigües Tranquil·les,Eslàlom en aigües braves, Descens d'aigües braves, Ascensos, Descensos, Travessies i Marató, Piragüisme Turístic, Caiac-Polo, Ràfting, Caiac de Mar, Caiac-Surf, Estil Lliure, Piragüisme Extrem, Jocs Nàutics i quantes modalitats fixi la FIC.


NOTA :En german m'ha fet l'aclariment que cockpit cover no voldir cubrebanyeres que nosaltres anomenem, vol dir tapa boques, es a dir, per tapar la boca durant el transport.El cubrebanyeres que diem nosaltres s'anomena spraydeck

EM FALTA ALGÚ QUE M'EXPLIQUI LA HISTÒRIA DEL PIRAGÜISME DE LLEIDA I DEL PIRAGÜISME CATALÀ

dijous, 11 de febrer del 2010

dimarts, 2 de febrer del 2010

descens xtrem catacart

En aquest video Esteban Aracama i Xavi Miralles durant el descens xtrem del cataract teva xtrem a Lauceston, Tasmania, després de la final de la copa del mon de descens per acabar d'aprofitar l'estada a les Antipodes. Un descens diferent al que estem acostumats amb kayaks mes petits, resistens i amb salts d'aigua mes alts i mes roques.

http://www.youtube.com/watch?v=LuPSjMhZAaM